El temps i el tren

Els espais mentals,

sovint,

estacions sense teulada.

 

Els temps mentals

sovint     corcats

marcs de referència

Advertisements

Cambrera

En un dels passatges d’Homenatge a Catalunya (1938), George Orwell relatava com, en arribar a Barcelona a finals de desembre del 36′, va trobar-se un panorama insòlit: la ciutat immersa en la utopia obrera. Curiosament, per il·lustrar aquest fet, l’escriptor anglès feia servir el següent exemple:

It was the first time that I had ever been in a town where the working class was in the saddle. […] Waiters and shop-walkers looked you in the face and treated you as an equal. Servile and even ceremonial forms of speech had temporarily disappeared. Nobody said ‘Señior’or ‘Don’ or even ‘Usted’; everyone called everyone else ‘Comrade’ and ‘Thou’, and said ‘Salud!’ instead of ‘Buenos dias’.

Els tres poemes següents parlen sobre servir a Barcelona vuitanta anys més tard:

Servir, sovint, és accedir

a caure i ser vessat

a la categoria dels plats

i les cadires

objecte

Quan a voltes trec el cap

pel descosit d’una butaca

sempre em trobo algun client

que amb la mà a la meva cara,

sorneguerament,

empeny.

butaca

Davant dels clients

esborro les traces

de clients pretèrits.

Ells, esverats, clientejen

(fútilment)

la seva permanència.

baieta

 

Buit de març

Miro al meu voltant

encara massa buit.

 

Buits als llibres, als prestatges,

buits a les butxaques.

buits a les cambres i a les taules.

 

Buits els carrers

buida la nit

i plena la bàscula de pedres.

 

Buit l’altar,

buit el llit,

buits als símbols i als somnis.

 

Buits als fonaments, corcats

i trepant per l’estructura.

Buit el mirall, que no reflexa.

 

VINT-I-TRES ODIOSOS BUITS EN L’ANY QUE JUST COMENÇA

un dia per manifestar-nos

la resta de l’any: molt buit.

Mediterrània II

De petita treia el cap i veia
el mar com la calma de la gran
sortida d’emergència.

Jugava amb les onades a fet i amagar
o es deixava acaronar, divertida com

avui gronxen el seu cos
inert,
sense ulls i sense llengua
devorats probablement
per alguna criatura.

Mentrestant,
des de la platja, eixuta,
el fantasma de la dona que hauria pogut ser
se la mira

amb la renúncia als llavis.