Els sense ciutat

i de la novel·la negra

que segueixi els rastres de sang

dels fragments més prosaics

de la nostra identitat,

qui en serà co-protagonista?

els sense ciutat

Advertisements

Cambrera

George Orwell, al seu llibre Homenatge a Catalunya (1938), explica com arriba a Barcelona a finals de desembre de 1936 per trobar-se una ciutat socialitzada, immersa en una utopia obrera. Per il·lustrar aquest fet, fa servir un exemple molt revelador:

It was the first time that I had ever been in a town where the working class was in the saddle. […] Waiters and shop-walkers looked you in the face and treated you as an equal. Servile and even ceremonial forms of speech had temporarily disappeared. Nobody said ‘Señior’or ‘Don’ or even ‘Usted’; everyone called everyone else ‘Comrade’ and ‘Thou’, and said ‘Salud!’ instead of ‘Buenos dias’.

La resta, fins als nostres dies, ja és història. Aquí uns poemes sobre servir a Barcelona vuitanta anys més tard:

Servir, sovint, és accedir

a caure i ser vessat

a la categoria dels plats

i les cadires

objecte

 

Quan a voltes trec el cap

pel descosit d’una butaca

sempre em trobo algun client

que amb la mà a la meva cara,

sorneguerament,

empeny.

butaca

 

Davant dels clients

esborro les traces

de clients pretèrits.

Ells, esverats, clientejen

(fútilment)

la seva permanència.

baieta

Mediterrània II

De petita treia el cap i veia
el mar com la calma de la gran
sortida d’emergència.

Jugava amb les onades a fet i amagar
o es deixava acaronar, divertida com

avui gronxen el seu cos
inert,
sense ulls i sense llengua
devorats probablement
per alguna criatura.

Mentrestant,
des de la platja, eixuta,
el fantasma de la dona que hauria pogut ser
se la mira

amb la renúncia als llavis.