A Sarrià

abans t’ennuegaràs

amb la fulla de margalló

que caminar i compartir

l’aire dels cotxes.

Et perseguiran,

accelerats,

pels carrers de l’únic barri

on el Temps es plega de tal forma

que fa falta una barca

de metzina i desmemòria

per poder-lo navegar.

Advertisements

Cambrera

En un dels passatges d’Homenatge a Catalunya (1938), George Orwell relatava com, en arribar a Barcelona a finals de desembre del 36′, va trobar-se un panorama insòlit: la ciutat immersa en la utopia obrera. Curiosament, per il·lustrar aquest fet, l’escriptor anglès feia servir el següent exemple:

It was the first time that I had ever been in a town where the working class was in the saddle. […] Waiters and shop-walkers looked you in the face and treated you as an equal. Servile and even ceremonial forms of speech had temporarily disappeared. Nobody said ‘Señior’or ‘Don’ or even ‘Usted’; everyone called everyone else ‘Comrade’ and ‘Thou’, and said ‘Salud!’ instead of ‘Buenos dias’.

Els tres poemes següents parlen sobre servir a Barcelona vuitanta anys més tard:

Servir, sovint, és accedir

a caure i ser vessat

a la categoria dels plats

i les cadires

objecte

Quan a voltes trec el cap

pel descosit d’una butaca

sempre em trobo algun client

que amb la mà a la meva cara,

sorneguerament,

empeny.

butaca

Davant dels clients

esborro les traces

de clients pretèrits.

Ells, esverats, clientejen

(fútilment)

la seva permanència.

baieta