Blog

Miles Under

Sovint s’inunda

el metro de Londres.

Primer una gota i gota

sobre gota fins als turmells.

I la gent que si “ja hi som”

que si “perquè a mi?”

Que si l’aigua ja arrabassa

l’alçada d’uns quants caps.

Alguns,

els que suren,

Alliberen, alleugerits, la pressió de l’andana

Altres,

els que guarden

l’alè diuen “perdoni” als turmells

“disculpi”

Que enfonsen

“ho sento”

amb voluntat

líquida

i tèrbola és

l’aigua; Que deixa caure sobre

tota criatura el pes

del metall, oxida

la màquina i la pell;

On viuen

els cadàvers

dels insectes i els ratolins

que no saben aguantar la respiració;

On naveguen closques buides sense

propòsit, tranquil·la

la corrent les reclama, corrent

generada per la fricció dels vagons

accelerats quan

S’obren les portes

Tothom s’espera, l’aigua pot esperar

uns segons i l’onada

salvatge penetra les cabines.

En cada porta que es tanca

sempre hi ha algú amb els dits enganxats

i darrere seu

algú que s’aferra als seus turmells.

“perdoni”.

–quan

la ciutat s’indigna, xiscla i diu “aigua? On? A Londres? Mai!”

Advertisements

Cambrera

En un dels passatges d’Homenatge a Catalunya (1938), George Orwell relatava com, en arribar a Barcelona a finals de desembre del 36′, va trobar-se un panorama insòlit: la ciutat immersa en la utopia obrera. Curiosament, per il·lustrar aquest fet, l’escriptor anglès feia servir el següent exemple:

It was the first time that I had ever been in a town where the working class was in the saddle. […] Waiters and shop-walkers looked you in the face and treated you as an equal. Servile and even ceremonial forms of speech had temporarily disappeared. Nobody said ‘Señior’or ‘Don’ or even ‘Usted’; everyone called everyone else ‘Comrade’ and ‘Thou’, and said ‘Salud!’ instead of ‘Buenos dias’.

Els tres poemes següents parlen sobre servir a Barcelona vuitanta anys més tard:

Servir, sovint, és accedir

a caure i ser vessat

a la categoria dels plats

i les cadires

objecte

Quan a voltes trec el cap

pel descosit d’una butaca

sempre em trobo algun client

que amb la mà a la meva cara,

sorneguerament,

empeny.

butaca

Davant dels clients

esborro les traces

de clients pretèrits.

Ells, esverats, clientejen

(fútilment)

la seva permanència.

baieta

 

Buit de març

Miro al meu voltant

encara massa buit.

 

Buits als llibres, als prestatges,

buits a les butxaques.

buits a les cambres i a les taules.

 

Buits els carrers

buida la nit

i plena la bàscula de pedres.

 

Buit l’altar,

buit el llit,

buits als símbols i als somnis.

 

Buits als fonaments, corcats

i trepant per l’estructura.

Buit el mirall, que no reflexa.

 

VINT-I-TRES ODIOSOS BUITS EN L’ANY QUE JUST COMENÇA

un dia per manifestar-nos

la resta de l’any: molt buit.

Mediterrània II

De petita treia el cap i veia
el mar com la calma de la gran
sortida d’emergència.

Jugava amb les onades a fet i amagar
o es deixava acaronar, divertida com

avui gronxen el seu cos
inert,
sense ulls i sense llengua
devorats probablement
per alguna criatura.

Mentrestant,
des de la platja, eixuta,
el fantasma de la dona que hauria pogut ser
se la mira

amb la renúncia als llavis.